miércoles, 3 de julio de 2013

¡¡¡CATALUNYA VOL AL SEU PRINCEP LEGITIM!!!

Sa Magestat Catòlica en Carles Xavier I de Borbó, Princep de Catalunya i Rei de les Espanyes amb la seva esposa, la Princesa i Reina ena Ana Maria de Borbó i la petita Infanta ena Lluisa de Borbó.

Alfons Lopez Tena, president del Cercle d'Estudis Sobiranistes, en el seu article "Monarquia catalana" planteja varis escenaris en els que aquesta pogués esdevenir. Un d'ells és el següent: "Les facilitats que pot oferir a l’establiment i consolidació de l’Estat català el manteniment de la dinastia borbònica espanyola, bé tenint com a cap d’Estat català el que ho sigui a Espanya, tal com s’esdevé a molts Estats de la Commonwealth que mantenen com a cap d’Estat el britànic; bé iniciant una nova dinastia amb una branca de la família real espanyola. Només s’esdevindrà si els espanyols s’avenen amb més facilitat a la independència catalana si mantenim la seva casa reial, i si aquesta l’acceptés i propiciés. És un escenari improbable però possible, encara que molt arriscat per a la pròpia casa reial espanyola: donada la xenofòbia anticatalana que predomina a Espanya, podria ser que l’establiment de l’Estat català amb rei o reina compartit amb Espanya o provenint-ne, provoqués el seu derrocament a Espanya, i una situació altament paradoxal: república a Espanya, monarquia espanyola a Catalunya, tal com s’esdevingué a Àustria i Hongria entre 1918 i 1947: república a Àustria, monarquia austríaca a Hongria, no proclamada per veto dels aliats però mantinguda mitjançant el govern per un regent."


En aquest sentit, els membres d'aquest Cercle, considerariem inacceptable que Joan Carles I o el seu fill Felip, fossin Reis de Catalunya, però existeix una alternativa. Aquesta seria iniciant una nova dinastia amb una branca de la família real espanyola. I aquesta branca no podría ser una altra que la branca carlina dels Borbons. A Catalunya el carlisme va arrelar molt i va ser l'ideologia precursora del nacionalisme català. 
El fill de Carles Hug de Borbó-Parma ( l'últim i més progresista dels pretendents carlins) i d' Irene d'Holanda ( germana de l'actual Rei d'Holanda, país al que Catalunya pot i sempre ha volgut assemblar-se ), Carles Xavier de Borbón-Parma i Orange-Nassau ( a la fotografía amb la seva muller i filla ), sería un candidat aceptable. Però.....a quin preu?



Pel que fa a la Independència de Catalunya, els carlins de Catalunya ( amb els que els membres del Cercle no tenim res a veure ideologicament ), pensen el següent: 

"MONARQUIA CATALANA
La monarquia catalana és aquella que es va configurar en els temps dels Comtes de Barcelona.
Catalunya era diversos comtats que units sota el Comte de Barcelona van formar un Principat.
L'anomenat Principat de Catalunya, que va ser un Estat polític territorial independent i quasisoberà,
perquè no oblidem que part de la seva sobirania requeia no només en les institucions catalanes: Corts,
Gremis, Cancelleria, Diputació, Generalitat ..., regides per els Constitucions i Usatges, sinó també en el
Princep de Catalunya, que ja era el Comte de Barcelona, qui havia fundat la Dinastia de Barcelona. A
Catalunya hi havia una Hisenda pròpia, Corts pròpies, tribunals de justícia propis, moneda, i fins milícia
urbana i de llogaret pròpies.
CORONA D'ARAGÓ
El Regne d'Aragó, era un altre estat veí peninsular la hereva legítima Peronella d'Aragó, era l'última
descendent. Aquest regne era un altre Estat polític territorial, que tenia la seva pròpia monarquia, i les
seves pròpies institucions: Corts, Gremis, Concells, Consells, Cancelleria Reial, Diputació, ..., regides pels
Furs o Constitució històrica del regne d'Aragó. L'Estat d'Aragó, com a regne conservava el seu quasi
sobirania i autogestió, perquè part de la seva sobirania requeia en el rei d'Aragó, i en aquells anys, en
Petronila d'Aragó, Reina d'Aragó, qui va contreure matrimoni amb el comte de Barcelona i Príncep d'
Catalunya Ramon Berenguer IV de Barcelona. Així la dinastia de Barcelona arriba a Aragó. La unitat
dinàstica i monàrquica no implica la unitat política administrativa, i per tant els dos estats polítics
territorials, conserven la seva pròpia autonomia, la qual no està subjecta a ingerències estrangeres, ni
tan sols entre aquests mateixos estats que formarien l'anomenada Corona d'Aragó.
En aquest sentit, s'incorporaran dins de la mateixa Corona d'Aragó dos estats polítics territorials
quasisoberà, (ja que part de la sobirania resideix en el Rei o Príncep de Catalunya). Aquests dos estats
són el Regne de Mallorca, i el Regne de València, reconquerits als musulmans per Jaume I, que era
Princep de Catalunya, Comte de Barcelona, rei d'Aragó, després també Rei de Mallorca, i Rei de
València. Aquesta Corona, que era una monarquia pactista, composta, territorial i polisinodial, també
va incorporar el Regne de Sicília, i el Regne de Nàpols. No podem oblidar els territoris que formaven part
del Principat i posteriorment del Regne de Mallorca en un curt període de temps: el Roselló i la
Cerdanya.
MONARQUIA ESPANYOLA: monarquia composta, territorial i polisinoidal: MONARQUIA CONFEDERAL
Amb els Reis Catòlics, Isabel i Fernándo s'uneixen les dues Corones, la de Castella i Aragó. La Corona de
Castella venia integrada per diversos Regnes que es van homogeneïtzar als Furs, Franquícies i lleis de
Castella. El cas del Regne de Granada, Regne de Sevilla, Regne de Jaen, Regne de Múrcia. Els Regnes
d'Astúries, Galícia i Lleó penes van mantenir el seu dret foral, però la idea és la de restablir els propis per
la seva gent i habitants.
La unitat de les dues Corones, no va implicar la unitat polític administrativa, i per tant cada un
d'aquells Estats, almenys els referits a la Corona d'Aragó, van mantenir la seva independència,
cosobirania i autogestió, però no podien secessionar legítimament perquè estaven units en la
monarquia per la mateixa Dinastia.
¡¡¡Compartim monarca i visquem independents però coordinats!!!"